DIADA NACIONAL 2017

Dilluns celebrarem l’11 de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya. La Diada no hauria de servir per tensionar la societat catalana amb l’objectiu de reforçar unes opcions polítiques, siguin quines siguin. Hauria de servir per unir el poble de Catalunya al voltant de les seves institucions comunes. Que això no sigui així em preocupa i em causa tristesa.

Prèviament, al Parlament, s’estan vivint aquests dies una situació de vulneració flagrant dels procediments parlamentaris i dels drets dels diputats i diputades de l’oposició mai vista en democràcia al nostre país, com han apuntat fins i tot els propis serveis jurídics de la Cambra i el Consell de Garanties Estatutàries.

Vull dir les coses pel seu nom: el que està passant a Catalunya és d’una enorme gravetat. No tinc cap dubte que el nostre autogovern necessita fer passes endavant. No tinc tampoc cap dubte que l’actuació del govern d’Espanya en els darrers anys ha estat del tot inadequada i en gran part responsable de la situació. Però fer les coses així no ens porta a cap solució, ans al contrari fa que sigui més difícil construir-la.

El nostre país viu, des de fa ja massa temps, pendent de grans paraules pronunciades amb passió gairebé religiosa: “llibertat”, “drets inalienables”, “democràcia”. Una part de la ciutadania de Catalunya les pronuncia amb passió, amb vehemència. D’altres amb esperança. Uns altres amb un toc d’intransigència. I molts, amb la reticència dels qui saben que sovint les grans proclames amaguen la incapacitat de trobar les solucions més adequades als problemes de la nostra societat.

Democràcia, llibertat, drets, nació, urnes … són paraules que no es poden convertir en armes llancívoles dels uns contra els altres, com si només una part de la nostra societat fos demòcrata, aspirés a la llibertat o defensés l’exercici dels nostres drets. Un no és més demòcrata per pronunciar amb més vehemència aquest mot. Un no és més demòcrata per parlar d’urnes al marge de qualsevol altra consideració: Les urnes, per sí soles, no són garantia de democràcia ni de llibertat. La democràcia és un sistema complex que depèn, entre d’altres coses, d’un marc jurídic del que ens hem dotat democràticament i d’unes actituds de respecte a les minories i als discrepants que el propi marc jurídic garanteix.

Qui pot dubtar que vivim en una societat democràtica, en un estat de dret, que empara la llibertat i els drets de tots? Tot és millorable i perfectible, però negar la condició democràtica i lliure del nostre Estat és un exercici insostenible racionalment.

Hi ha moltes persones a Catalunya que saben com ha estat de difícil aconseguir un marc de llibertat i de respecte als drets fonamentals dels ciutadans. Per això hem pogut construir una societat democràtica. I per això, també, hem pogut traduir aquest marc de drets i de llibertat en un ordre jurídic que, precisament, el protegeix. La llibertat es protegeix amb normes democràtiques. Les institucions són les garants, precisament, del respecte a aquestes normes democràtiques.

Els governs passen. Les institucions, romanen. Les institucions no són – no han de ser – efímeres, si volem que representin la continuïtat i la unitat de la nostra nació. Pot  passar que una part molt important de la societat catalana no les senti com a pròpies. Un dels riscos que correm és, ara, el de la desafecció d’una part de la ciutadania cap a les nostres institucions i, a la vegada, el de la divisió de la societat catalana.

La unitat civil del poble de Catalunya que s’ha mantingut per sobre d’orígens, llengües i opcions polítiques, pot trencar-se i afectar negativament la convivència. I ara, precisament, és quan més falta ens faria un esforç de concòrdia i d’unitat.

Ens ha costat a tots molt d’esforç aconseguir que el govern de Catalunya i el seu Parlament fossin reconeguts pel conjunt de la societat catalana. Ha estat possible l’alternança i la configuració de majories i minories, de projectes polítics diferenciats però units, en qualsevol cas, al voltant de la institució. Això avui està en perill. I més encara si les activitats institucionals, precisament les que tenen major valor simbòlic, es converteixen en actes partidistes.

Ho reitero un cop més: Només serem capaços de solucionar els problemes i les deficiències de l’encaix de Catalunya a Espanya (que hi són) per la via del diàleg, la negociació i el pacte. Segueixo pensant que el fi no justifica mai els mitjans. En democràcia, el respecte a les regles de joc és fonamental. I la pràctica de l’actual majoria parlamentària, especialment aquests darrers mesos, és insòlita en qualsevol país del nostre entorn.

Quan el nostre govern afirma que està disposat a situar-se fora de la Llei, el missatge que s’envia a una part molt important de la ciutadania és que no reconegui l’autoritat política, legal ni moral de la institució.

No hi ha raons per actuar d’aquesta manera. El nostre no és un autogovern buit ni Catalunya és una colònia d’Espanya que pugui justificar un dret de secessió. Hi ha problemes, per descomptat. Però també hi ha solucions. I són els governs els responsables de trobar-les, acordar-les i sotmetre-les a l’escrutini dels ciutadans i les ciutadanes.

Aquesta ha de ser, crec, la nostra exigència als governs de Catalunya i d’Espanya i als grups polítics que els donen suport: treballeu no per fer més grans els conflictes sinó per trobar solucions als problemes.  

José Montilla

Barcelona, 7 de setembre de 2017