DIADA NACIONAL 2018

7 de setembre de 2018

Un cop més, com a símbol d’una tradició que ens hauria d’agermanar i no pas dividir, els catalans i les catalanes celebrem la Diada Nacional. Més enllà del caràcter festiu d’aquesta data, l’activitat política i els actes promoguts pel govern de la nostra Generalitat marquen de forma determinant el seu caràcter.

Com he fet al llarg dels darrers anys, vull aprofitar la Diada per expressar les meves reflexions sobre la situació que viu el País, amb el sol propòsit de contribuir modestament a la recuperació de la concòrdia i la difusió d’un missatge d’esperança: els problemes polítics i institucionals que travessa Catalunya tenen solució si aprenem dels errors comesos i si tots els actors tenen el coratge suficient per a reconèixer-los. Junts hem de corregir un camí que no ens porta a cap solució i cal que posem per davant de tot els interessos de la majoria de la societat catalana.

Prescindint de la retòrica abrandada però buida de contingut, tan habitual aquests dies, hem de constatar que s’han obert dues finestres d’oportunitat:

D’una banda, la recuperació econòmica de Catalunya i del conjunt d’Espanya, amb totes les cauteles i reserves, és un fet. La nostra economia ha superat en gran mesura el gravíssim sotrac de la recessió, malgrat que encara són moltes les correccions necessàries en relació al model de creixement econòmic, als nivells de desigualtat social i a la qualitat de l’ocupació. Hi ha aquí molta feina a fer i una bona part d’aquesta feina l’hauria de fer el nostre govern.

D’altra banda, el canvi de govern a Espanya propicia un nou clima polític que, amb totes les seves limitacions, pot permetre – si ningú no ho fa impossible – que el diàleg s’obri pas i substitueixi el llenguatge de la confrontació. Avui hi ha, i no reconèixer aquest fet és absurd, un govern d’Espanya que te una política per a Catalunya, que ha de permetre articular un millor autogovern per mitjà d’un acord polític sotmès a la ratificació dels catalans.

La societat catalana no pot desaprofitar aquestes dues finestres d’oportunitat. I el govern de la Generalitat hauria d’actuar en conseqüència i treballar per bastir un consens català que ens ajudés a tots a sortir del camí sense sortida en que estem instal·lats.

Al costat d’aquests dos aspectes positius, no puc deixar de constatar el deteriorament de la vida política i institucional que estem vivint.

La celebració de la Diada Nacional, precisament, hauria de servir per posar èmfasi en tot allò que en és comú i ens fa forts. Dissortadament la Diada s’ha convertit en una peça més d’una estratègia d’increment de la tensió política que no contribueix a una solució viable i compartida. Vull referir-me, especialment, als actes institucionals que, crec, resulten afectats per aquesta dinàmica.

Les institucions són els instruments per a l’exercici de la política, per representar la ciutadania i per fer possible l’autogovern. Són de tots. Els governs, que responen a una majoria parlamentària, administren i condueixen aquestes institucions. Però més enllà del legítim propòsit d’acomplir amb un determinat programa de govern, han de  protegir el caràcter plural de les institucions.

Un acte institucional no es pot convertir en una arenga, llevat que els seus promotors estiguin disposats a que les institucions deixin de ser de tots. Els actes institucionals no poden ser actes de part. Els qui ho estan propiciant no són prou conscients dels efectes letals d’aquest comportament: com he apuntat en alguna altra ocasió, una part molt important de la societat catalana pot no sentir-les com a pròpies. En efecte, un dels riscos que correm és el de la desafecció i no reconeixement d’una part de la ciutadania cap a les nostres institucions d’autogovern.

Igualment, els governs han de protegir els espais i els serveis públics com espais de convivència per al conjunt plural i divers que conforma tot país. La polèmica sobre els llaços grocs a carrers, places i dependències públiques posa de manifest que el que està damunt la taula no és la llibertat d’expressió, del tot garantida en la nostra vida democràtica, sinó la convivència. Sense voler ser alarmista, insisteixo que avui és aquest el principal valor a protegir. És imprescindible evitar conductes que agreugin aquest risc. I els qui en tenen la primera obligació són, sens dubte, els governants. També els dirigents polítics i socials. I, en general, tots els ciutadans i les ciutadanes que volem viure en una societat cohesionada.

No puc deixar de considerar i lamentar la situació dels dirigents independentistes que romanen en presó provisional a l’espera de judici. Sóc conscient de la gravetat d’aquest fet i de com afecta a la situació política. Però vull alertar de l’error de pretendre condicionar la decisió de jutges i fiscals en un sistema democràtic en el que, com en el nostre cas, la justícia no està subordinada a cap altre poder de l’Estat. La millor manera de contribuir a resoldre la situació dels dirigents presos és tendir cap a una normalització de la situació política i institucional catalana. Generar més ambient de tensió sobre el seu judici no contribueix a millorar la seva situació, llevat que el que es vulgui sigui utilitzar-los com element d’aquesta estratègia de manteniment del conflicte.

El camí de les solucions no és ni fàcil ni curt. Qui pensi en solucions fàcils, senzillament s’equivoca. Els impacients fan un molt mal servei al país. Els que tenen pressa per arribar a la Ítaca promesa, costi el que costi, confonen el desig amb la realitat. No és amb apel·lacions a sacrificis patriòtics com aquesta realitat desapareix com per encanteri.

I els que tenen pressa per resoldre el conflicte com sigui i que segueixen creient que no hi més problema de fons que el del respecte a la legalitat, també s’equivoquen. Ni uns ni altres ens ajuden.

Faig, de nou, una crida a la contenció i a l’esforç de diàleg i negociació. Que ens ha de permetre arribar a acords per reforçar l’autogovern, millorar la cohesió del país i assegurar un futur de progrés.

Catalunya s’ho mereix.

José Montilla

11 de setembre de 2018