DIADA NACIONAL 2015

El proper divendres, 11 de setembre, celebrem la Diada Nacional de Catalunya. Un dia que hauria de servir per a celebrar la unió de la societat catalana al voltant de les seves institucions i dels seus símbols nacionals. Una jornada adequada per a recordar la trajectòria del nostre país, les seves esperances i els seus anhels, i fer-ho reconeixent-nos tots en la pluralitat i diversitat de la nostra societat. Ningú no té el monopoli ni de la catalanitat ni del patriotisme: el compromís amb el país i la seva gent, el treball per construir un futur millor i una societat més justa l’adopta cadascú individualment o col·lectiva des de les seves conviccions i totes les opcions democràtiques mereixen el respecte. Efectivament, Catalunya és una societat plural i tots, i molt especialment els qui tenen o han tingut responsabilitats polítiques i institucionals,  ho han de saber reconèixer i actuar en conseqüència.

Un any més, i en aquesta mateixa ocasió, he cregut necessari expressar la meva opinió sobre la situació política i social del nostre país, en la meva condició d’expresident de la Generalitat de Catalunya. Ho faig amb una doble i contradictòria actitud. De preocupació però, també, d’esperança.

No vull ocultar que veig amb preocupació l’evolució de les coses.

En primer lloc, per la situació social i econòmica del nostre país. És cert que estem en un moment d’una certa represa econòmica. Però la recuperació és tan lenta i tan feble que no garanteix l’atenció als milers de persones que no aconsegueixen un treball digne i la protecció dels seus drets socials més elementals. Si no hi ha un canvi de tendència en les polítiques econòmiques, a Catalunya, a Espanya i a Europa, no podrem resoldre l’augment de les desigualtats i l’increment de la pobresa i de la injustícia. Dissortadament, el debat i la reflexió sobre aquest canvi en les polítiques econòmiques i socials no forma part, avui, de la prioritat de la vida política catalana.

En segon lloc, per la situació política i institucional que travessem. Aquesta Diada Nacional està fortament condicionada per la convocatòria d’unes noves eleccions anticipades. Unes eleccions que serviran, certament, per elegir els diputats i les diputades que hauran de decidir, un cop constituït el Parlament, la composició del nou Govern de la Generalitat. Però, no ens enganyem, no són unes eleccions normals. No ho són, especialment, pel seu contingut de fons, que no és altre que la relació entre Catalunya i el conjunt d’Espanya.

Aquesta relació s’ha deteriorat, i molt. El govern presidit pel Sr. Rajoy no ha estat capaç d’entendre la naturalesa del conflicte plantejat, ni tampoc de presentar alternatives intel·ligents als problemes del nostre autogovern i, en general de la organització territorial d’Espanya. Ben al contrari, el govern espanyol i el Partit Popular han perseverat en l’aplicació d’una agenda de recentralització que lamina les nostres competències i el nostre Estatut, han ignorat la necessària revisió del sistema de finançament de la Generalitat, han desatès les necessitats d’inversió pública i han provocat crisis innecessàries en l’àmbit cultural, educatiu i lingüístic. Però el que és pitjor, han reduït les seves respostes a l’àmbit estrictament jurídic, oblidant que un problema essencialment polític només es pot resoldre per la via de la política: diagnosi compartida, negociació i pacte. La recent proposta de modificar les competències del Tribunal Constitucional no fa més que insistir en l’error de plantejament o, tal vegada, és un fred càlcul per obtenir rèdits electorals per a les properes eleccions generals. Crec que tinc la obligació de dir que aquest és un camí equivocat, que no contribueix a trobar solucions, sinó a dificultar-les.

També crec que estan en un camí equivocat els qui des de Catalunya proposen una solució basada en la independència de Catalunya. Sempre he defensat – i ho continuo fent – la legitimitat dels projectes polítics que consideren que la solució dels problemes de la societat catalana (no molt diferents dels que pateix el conjunt d’Espanya i els diversos Estats de la UE) passen per convertir el nostre país en un nou Estat independent. Jo no comparteixo aquests projectes: crec que en l’Europa del segle XXI, el “nosaltres sols” no és una bona recepta, ni per Catalunya, ni per Espanya, ni per als països del nostre entorn, ni tampoc per al projecte comú europeu.

Però més enllà de la discussió sobre projectes polítics, que en una societat democràtica s’han de poder realitzar amb prou condicions i amb un debat rigorós, considero molt negativa la confrontació política que estem vivim a Catalunya. Si s’instal·la en el debat polític i social la idea de que qui no comparteix la solució sobiranista no és un bon català, provocarem una profunda divisió a la nostra societat.

I aquest és, precisament, el tercer motiu de preocupació. La unitat civil del poble català no és una mera frase feta. És la garantia de la cohesió social del nostre país, llaurada durant molt anys i des de molts i diversos protagonismes. Avui s’ha fraccionat el catalanisme i tots els partits polítics catalans que s’identificaven amb aquesta cultura política travessen o han travessat fortes crisis internes. Però el més greu no és la situació de les organitzacions polítiques. El més greu, i ens hem de comprometre tots a evitar-ho, és que es consolidi una línia de divisió entre els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya, en funció a la seva adhesió o no a la proposta independentista.  El “estàs amb mi o estàs contra mi” comporta riscos massa importants per a la nostra vida democràtica.

Us he expressat la meva preocupació per la orientació de la vida econòmica, política i social.

Però també he de dir que crec que hi ha motius d’esperança.  Crec que cada dia que passa és més forta la convicció de que només el diàleg, la negociació i l’acord obren una via positiva per a la millora del nostre autogovern i el respecte a la nostra vocació nacional. És un fet que, avui, la hipòtesi d’una reforma federal de la Constitució espanyola que faciliti la participació de Catalunya en els afers generals i reconegui les nostres singularitats compta amb més i més diversos suports.

Els problemes – que són reals – de l’autogovern de Catalunya, i l’exigència de respecte i reconeixement del seu caràcter nacional, tenen solució. Com també en tenen els relacionats amb la millora real de la nostra economia. N’estic convençut.

Però les solucions requereixen noves actituds i nous actors a les nostres institucions, a la Generalitat i al Govern central.

Seran els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya els qui, finalment, prenguin la decisió amb la seva participació a les properes eleccions per al Parlament de Catalunya i, ja al desembre, per a les Corts Generals.

Desitjo que aquestes eleccions obrin una nova etapa serena i constructiva. Sigui quin sigui el seu resultat, estic convençut que només el diàleg, la negociació i la recerca d’acords ens portaran a les solucions necessàries.

Una nova  etapa amb governs dedicats a unir i no a dividir. A resoldre els problemes i no a empitjorar-los. Governs que entenguin que la primera de les prioritats no pot ser altra que tornar l’esperança a tants milers de persones, especialment joves, que necessiten trobar una feina digna, amb un sou digne i unes expectatives professionals positives. Desitjo que Catalunya pugui obrir, així una nova etapa de prosperitat que permeti millorar la vida quotidiana de tots.

Barcelona, 10 de setembre de 2015