[Extracte de la intervenció al Cercle del Liceu, 11.03.2021]

Res no es podrà solucionar si no hi ha un mínim d’elements de diagnosi compartits. El primer de tots és que els problemes de l’autogovern de Catalunya són reals. I que a més són percebuts així per la majoria de la ciutadania de Catalunya. No es pot menystenir la qüestió amb una actitud displicent dient que tot és un soufflé i que el temps ja rebaixarà la seva conflictivitat. Ni es pot considerar, tampoc, que estem purament i simplement davant de problemes d’ordre públic o de compliment de la legalitat. No només.

Em sembla que el meu compromís de respecte de l’Estat de Dret com a principi és i ha estat diàfana. Precisament per això puc dir que no n’hi ha prou amb aquesta exigència que és condició indispensable però no suficient.

Espanya té un problema en relació amb la seva articulació territorial que, des de l’inici de la gestió de la pandèmia s’ha fet encara més evident. Com he dit en altres ocasions, necessita reformes. Que són complexes i que requereixen construir grans consensos. Però que són possibles si en lloc d’instal·lar-nos en el conflicte busquem acords i aliances.

Un dels aspectes que cal millorar és com es determinen les competències entre els diferents nivells d’administració. Necessitem una millor concreció que ajudi a clarificar les responsabilitats de cadascú i faci innecessari el recurs permanent al Tribunal Constitucional.

També necessitem que es defineixin amb més claredat els principis bàsics en el sistema de finançament de les CCAA com són: la solidaritat territorial sostinguda per tots els territoris; la garantia que les CCAA que contribueixen a aquesta solidaritat no obtenen al final menys recursos que les CCAA receptores i, finalment, l’autonomia financera de les CCAA en l’àmbit dels ingressos, per tal d’assegurar la corresponsabilitat fiscal.

En tercer lloc, ens convé disposar d’un Senat federal, òrgan de representació territorial que faciliti la participació de les CCAA en les grans decisions estatals i l’adopció d’acords de col·laboració entre les CCAA i entre elles i l’Estat. És a dir, un espai compartit entre el govern central i els de les Comunitats on construir els consensos estatals necessaris per fer funcionar l’Estat.

Més concretament, i en referència a Catalunya, cal que aquestes reformes reconeguin el seu caràcter nacional, sense que això posi en dubte la sobirania nacional que recau en el conjunt dels espanyols. Reconeixement que ha de significar un especial respecte per a l’exercici de les competències en educació, llengua i cultura.

Només les enumero per evitar allargar-me.

Però vull insistir que aquesta no és “una pantalla passada”. Ben al contrari, aquesta és la pantalla que cal obrir i superar. Per fer-ho hi ha d’haver disponibilitat tant al govern d’Espanya com al govern de Catalunya.

Encarar el camí de les reformes territorials només es pot fer des de la cooperació i el consens. I acceptant, a Catalunya i al conjunt d’Espanya, que ningú no te el monopoli de la identitat, ni de la catalana, ni de l’espanyola. Que hi ha moltes maneres de sentir-se català, com moltes maneres de sentir-se espanyol.