Fa uns dies vaig tenir la ocasió de participar en un col·loqui sobre immigració a Sant Adrià del Besòs.

Va ser un col·loqui singular: a preguntes de l’ex alcalde Sito Canga, l’expresident Pujol i jo mateix vam articular una reflexió sobre el que ha significat a Catalunya el fet migratori.

La meva família i jo, com molts d’Andalusia i d’Aragó, d’Extremadura i de Galícia, de Castella i de Múrcia, vam arribar a Catalunya per buscar un futur millor, per treballar, per progressar.

I, just és reconèixer-ho, vam trobar aquest futur millor.

Veníem, com ha passat en els períodes en que Catalunya ha sabut liderar el creixement d’Espanya, atrets per aquest dinamisme.

En el segle XIX, amb les exposicions universals, les obres de la Canadenca o la construcció del ferrocarril, o en el segle XX, amb el creixement del tèxtil o de les indústries manufactureres, és a dir, en els moments del més clar exercici de lideratge industrial de Catalunya a Espanya, treballadors i treballadores d’altres indrets de l’Estat veníem a Catalunya a buscar feina.

Vèiem Catalunya, encertadament, com una terra d’oportunitats, amb una societat més oberta, més moderna, que podia garantir a les nostres famílies el treball, la cultura i el benestar que desitjàvem.

Per continuar llegint el post podeu clicar:  Immigració