Qui anirà a votar a les eleccions europees del proper 25 de Maig? L’any 2009 van votar 16 milions de persones (el 45 % del cens) a Espanya i 2 milions a Catalunya (37 %). Si ens deixem portar per l’olfacte sembla que ara, amb un ambient de major desconfiança en la política i en les institucions, en un moment de més allunyament popular respecte del projecte europeu i en una atmosfera massa condicionada pels efectes perversos de la crisi, aniria a votar menys gent. Si això passés, seria una mala notícia. Hi ha raons per anar a votar? Pretenc, amb aquest article, explicar que sí, que n’hi ha, i que són poderoses.

Portem ja uns mesos de debat públic sobre aquestes eleccions. Em temo, però, que no és el debat més encertat. A Catalunya la discussió s’ha centrat, fins ara i fonamentalment, en una hipotètica candidatura sobiranista unitària i en el fracassat acord programàtic dels partits que han apostat per la secessió com a solució dels nostres problemes i que haurien de trobar un suposat suport europeu a les seves tesis. En clau més general per al conjunt d’Espanya, la qüestió que aparentment cal dirimir és la victòria del PSOE o del PP (sempre per un escàs marge, pel que sembla) i les conseqüències d’aquest resultat sobre el tram final de la legislatura i els efectes sobre les properes eleccions generals. Es tracta, en els dos casos, d’una mirada local a unes eleccions que tenen, o que haurien de tenir, una altra dimensió.

Es tracta d’escollir els nostres representants al Parlament d’aquesta Europa que anem construint amb tantes dificultats. No resoldrem ni la governació d’Espanya ni el contenciós català. Però jo no diria que el que està en joc sigui menys important, ben al contrari.

Aquestes eleccions europees no són com les anteriors. Són diferents  per dues raons. En les anteriors eleccions, el 2009, ja estàvem en plena crisi financera, però encara no hi havia prou perspectiva sobre els orígens de la crisi i els seus efectes. Avui tenim aquesta perspectiva temporal que ens permet avaluar críticament una política econòmica i financera de la Unió Europea que, tot i que ha aconseguit garantir l’estabilitat de la moneda comuna, ha deixat moltíssimes ferides socials que trigaran temps a cicatritzar. La majoria conservadora-lliberal que governa Europa ha imposat una política d’austeritat, a qualsevol preu. Avui sabem que així s’ha empobrit la societat, s’ha augmentat la desigualtat i s’ha fet més difícil la recuperació de l’activitat econòmica i la creació de llocs de treball. Avui sabem millor que mai que per a les nostres vides quotidianes la política econòmica que es decideix a Europa en afecta de ple. Que això que hem denominat “la troika”, és a dir, la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu manen més que qualsevol govern europeu. I que ho fa amb una legitimitat democràtica afeblida per la manca de vinculació entre aquestes institucions i la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes.

Per a molts, la Unió Europea és vista com a culpable de la crisi o, com a mínim, de part de les seves conseqüències i això pot alimentar les opcions més euroescèptiques i populistes. No ens hauríem d’equivocar: crec que és cert que la rigidesa de les polítiques d’austeritat i la manca d’una perspectiva menys “nacional” en la recerca de les solucions ha estat un error. Tanmateix també hem de ser conscients que la Unió Europea i la moneda comuna segueixen actuant com un factor de protecció i d’estabilitat.  Sortir de la crisi en bones condicions passa, doncs, per canviar les polítiques a Europa: fer de la política industrial i de recerca l’autèntica prioritat, reflectida en un pressupost europeu que mereixi aquest nom; focalitzar la ocupació i el creixement; construir una política fiscal comuna i, sobre tot, una estratègia conjunta de lluita contra el frau; garantir l’estabilitat financera de la moneda comú, però més sobre la base dels interessos comuns que no pas dels interessos de cadascun dels estats membres, … Aquesta és doncs la primera raó: hi ha prou arguments per demostrar la incidència directa de la política europea en les nostres vides, en la cohesió de les nostres societats i en la pervivència del nostre model social. No menys Europa, sinó més i millor Europa.

Però hi ha una segona raó. Són les primeres eleccions després del Tractat de Lisboa, que dóna més atribucions al Parlament. La més important és que, per primera vegada, els representats del conjunt dels ciutadans europeus decidiran amb el seu vot el nom de la persona que haurà de presidir la Comissió. Crec que aquest és un pas molt important per conformar una autèntic “govern europeu” que hagi de respondre de les seves polítiques davant d’una cambra democràtica. Aquest fet hauria d’ajudar-nos a canviar la perspectiva amb la que mirem aquestes eleccions.

Dues raons, doncs: la consciència del paper d’Europa en la nostra vida quotidiana i el fet que les eleccions serviran efectivament per escollir el president europeu. A mi no em sembla poca cosa.

 José Montilla