En pocs dies arribarem al 27-S i, poc després, al 28-S. A ningú no se li escapa la complexitat de la situació que estem travessant i les conseqüències de tot ordre que encetar un procés unilateral de secessió comportarien per a Catalunya i les persones que hi vivim.

No sóc partidari de les expressions grandiloqüents ni de les proclames, però crec fermament que les persones que tenen o hem tingut responsabilitats institucionals, tenim la obligació d’expressar la nostra opinió per posar-la al servei dels nostres conciutadans. I, sobre tot, tenim el deure de dir la veritat i de fer-ho amb claredat, sense ambigüitats ni zones d’ombra.

Portem molt de temps veient com una espiral de confrontació va ocupant l’espai del debat polític i social. A la duresa de la crisi econòmica, que tan de mal ha causat i causa encara a les nostres famílies i a les nostres empreses, hi hem afegit el neguit creixent sobre la relació entre Catalunya i Espanya, en uns termes que s’allunyen de la reflexió serena i racional per esdevenir, cada cop més, un fenomen emocional i passional.

Catalunya expressa una queixa col·lectiva per la situació del seu autogovern. És una queixa fonamentada, que es pot justificar en part amb dades i arguments. És cert. L’actitud del govern espanyol no només no ha estat adequada, sinó que és responsable en molt bona mesura de l’agreujament dels problemes. L’activitat legislativa recentralitzadora, la política referida a la inversió pública estatal i, especialment, les actituds de menysteniment de la nostra identitat nacional, especialment relacionades amb el respecte a les nostres competències en llengua, cultura i educació,  han contribuït, decisivament, a fer créixer la indignació dels catalans i les catalanes.

Hi ha raons per a la queixa. Però del que es tracta no és d’amplificar-la i convertir-la en una causa èpica on l’agitació de les banderes i l’apel·lació a les emocions patriòtiques guanyin tot el protagonisme. Del que es tracta és de trobar solucions. Del que es tracta és de resoldre els problemes. No de crear-ne d’altres de més greus.

I és aquí on he de dir, amb serenitat però amb contundència, que l’actual  govern de Catalunya no ha obtingut cap resultat profitós per a Catalunya i per als catalans en aquest període.

La via que ens proposa el president Mas és una fugida endavant, èpica i grandiloqüent.  Tanmateix, és un camí sense sortida que ens porta a una situació de bloqueig, amb conseqüències massa greus com per no alertar-ho amb claredat.

Catalunya no serà un nou Estat independent. No ho serà, per més alt que sigui el crit amb que això es proclami. No ens enganyem. Però pot quedar, durant temps, afeblida, dividida i sense guanyar-hi res: ni majors competències, ni millor finançament, ni un govern capaç de fer front als reptes de la situació econòmica i social, ni una Catalunya capaç d’exercir un bon lideratge polític, cultural i econòmic al conjunt d’Espanya.

La solució ha de venir per la via de la política, del diàleg i del pacte entre els dos governs. Les actuals circumstàncies em fan pensar que aquest procés de negociació no es podrà fer amb els actuals interlocutors, que no són avui part de la solució. Més aviat ho són del problema.

Però la situació política a Catalunya i a Espanya és prou oberta com per pensar que hi poden haver altres majories i d’altres interlocutors capaços de posar-hi seny, intel·ligència i tenacitat.

Els problemes que tenim damunt la taula es poden resoldre. Per descomptat, no de forma màgica, ni fàcil. Però es poden resoldre. Crec que la via d’una reforma de la Constitució Espanyola que clarifiqui el marc competencial, que reconegui les nostres singularitats, que endreci el sistema de finançament i que estableixi els mecanismes i els procediments per a la presa de decisions propis d’un estat federal, és una alternativa creïble i plausible. Una reforma constitucional que hauria de ser votada pels catalans i les catalanes que, d’aquesta manera, referendarien l’existència d’un nou pacte.

No seria millor treballar per fer-la possible, enlloc d’entestar-nos a dur el nostre país a xocar contra el mur i provocar una frustració innecessària?

Després del 27S vindrà el 28. I molts altres dies en els que Catalunya haurà de disposar d’un president i d’un govern que facin la feina que els pertoca. El que més ens hauria de preocupar avui és com garantir la formació d’aquest govern i com assegurar que sigui capaç d’encetar una via negociadora – menys èpica, més realista, més intel·ligent – que ens doni no només esperança, sinó també resultats. En definitiva, que sigui útil per resoldre els problemes de la societat catalana d’avui.

José Montilla

Expresident de la Generalitat de Catalunya

(Article publicat a La Vanguardia 23/09/2015)