Es fa difícil, certament, obrir-se camí enmig de tant de soroll, de tantes veritats absolutes i, alhora, de tanta ambigüitat. Aquest cap de setmana, el president del govern d’Espanya ha vingut a Catalunya i ha parlat. Crec que ho ha fet més com a líder del seu partit, que no pas com a president de tots els espanyols. El president Rajoy ha perdut una oportunitat per demostrar que entén la naturalesa dels problemes plantejats a Catalunya i per deixar palesa la seva voluntat de contribuir a la recerca d’una solució equilibrada. No ho ha fet. En lloc d’això, ha tornat a parlar de llei i de Constitució. Jo sóc partidari de l’estat de dret, de l’acompliment de les lleis i faig una valoració positiva del marc constitucional. Per descomptat. Però amb això no n’hi ha prou.

Ha fet el que li convé, en termes partidaris. A Rajoy, la confrontació amb el nacionalisme català li permet descol·locar els seus adversaris (que són, no ho oblidem, els socialistes) i reforçar el seu discurs: una bona demostració de força i contundència és un bon complex vitamínic per a la mobilització del seu electorat. Bona cosa per al PP, … però no crec que ho sigui per a Espanya i, per descomptat, no és bona medecina per a Catalunya.

Així que afegim soroll al soroll. La cridòria confrontada dels presidents Rajoy i Mas no ajuden a cercar solucions. Així no anem a cap altre lloc que a un camí sense sortida, a un llarg període de tensions polítiques i institucionals que, paradoxes de la vida, em temo que provocaran l’afebliment polític, cultural i econòmic de Catalunya.

Tant difícil és entendre que en política – com en tantes altres coses – la raó no s’imposa per la força? Que ningú no te el monopoli de la veritat? Els problemes d’encaix de Catalunya a l’Estat són reals, però el camí escollit pels qui governen avui Catalunya no ens porta a solucionar-los. Fent demostracions de grandària de les respectives banderes no ho arreglarem. I decidir unilateralment una pregunta, una data i un procediment per a fer un referèndum per a la independència no crec que sigui la millor via per trobar els acords necessaris que resolguin els problemes de reconeixement institucional de Catalunya, de finançament de la nostra administració i de protecció de les competències de l’autogovern. Coneixem, a més, que ara per ara aquest referèndum no es farà.

Hi ha sobre la taula un altre camí, el d’explorar sincerament una reforma del marc constitucional. No fora més útil per a tots començar a treballar-hi? Em temo que ni sobiranistes ni populars en tenen gaire interès. En la confrontació, ells viuen millor. Catalunya no. I Espanya tampoc.

I mentre això passa, no parem prou atenció a les polítiques que poden ajudar a fer créixer l’economia, a reduir l’atur, a generar recursos per combatre la pobresa i la precarietat, a fer créixer la solidaritat… Constatar que a casa nostra es continúen reduint els recursos destinats a educació, salut i serveis socials o que l’estadística oficial (2011) ja compta més de 25.000 llars en el llindar de la pobresa passa, dissortadament, a un segon pla.

Però no hem de tirar la tovallola. Els qui pensem que el més patriòtic és contribuir – ni que sigui modestament – a resoldre amb tenacitat i realisme els problemes del nostre país no hem de renunciar a fer explícit el nostre disgust amb aquesta atmosfera. Encara que sigui anar contracorrent, cal insistir: el que falta avui és més diàleg i més negociació.

José Montilla