Esperança
Article publicat a El Periódico de Catalunya 
Esperança i reconeixement. És així com visc el moment transcendental de l’abdicació de Joan Carles I en el seu fill, futur Felip VI.
El reconeixement a la trajectòria del Rei Joan Carles és d’estricta justícia. Amb tots els clarobscurs que es vulgui, el seu paper en l’evolució democràtica d’Espanya i en modernització i estabilitat de les institucions ha estat clau.
Reconeixement, també, pel fet mateix de l’abdicació. El que ha estat relativament freqüent a les monarquies constitucionals europees, semblava impossible al nostre país. Que es pugui produir amb normalitat és una bona notícia.
I esperança. Sobre tot esperança. El canvi de cap de l’Estat pot ser una finestra d’oportunitat, que hauria de contribuir a obrir portes a les reformes constitucionals que necessitem. Pot ajudar a desbloquejar la situació, encara que no hem d’atribuir a la Corona funcions de lideratge polític que en cap cas li corresponen en una sistema com el nostre. Cal no oblidar que el nostre és un estat social i democràtic de dret, en el que la sobirania resideix en el poble. La monarquia parlamentària només és la forma política de l’Estat.
No és més intel•ligent treballar per fer possible aquesta esperança? Alguns diuen que volen propiciar una negociació i una entesa, però el seu comportament és incongruent amb aquest propòsit. Es pot demanar al futur rei un paper actiu en la resolució del problema català i alhora abstenir-se en una votació com la del reconeixement de l’abdicació del Rei?
El relleu ha desfermat una explosió de republicanisme que veiem aquests dies per les xarxes socials, els fòrums d’opinió i els carrers. És el lògic i natural, encara que crec que no és un reflex autèntic de la opinió majoritària de la societat espanyola i catalana.
Seria estrany que l’exigència de replantejar la forma política de l’Estat no estigués en el debat públic. Hi ha debat i es bo que hi sigui. Hi ha crítica i és bo que hi sigui. Hi ha desconfiança i és lògic que hi sigui per què el nivell de desprestigi de les nostres institucions és molt gran.
Però no arreglarem les coses sumant desprestigi al desprestigi existent. El sorprenent és que en aquest debat alguns responsables polítics es dediquin a agitar banderes sense adonar-se del risc de perdre de vista els problemes més importants que te aquest país i la seva gent.
Els socialistes hem estat sempre republicans. Preferim, per raons conceptuals, de principi, un procediment per elegir el màxim responsable de l’Estat que no estigui basat en el llinatge familiar. Sí, és cert. Però davant aquesta raó conceptual, contraposem la raó pràctica i política, igualment poderosa.
Jo no crec que s’hagi de plantejar avui un canvi en la forma política de l’Estat. Ni ho crec oportú, ni ho crec útil. No ajudaria a resoldre els nostres problemes, més aviat al contrari. No deixem de banda el sentit comú i la serenitat que són, en un moment tan difícil, més necessaris que mai.
Existeix molt d’enuig i crispació al nostre país, prou que ho sabem. Però és precisament en aquests moments de major desànim social, quan la desconfiança empeny moltes persones cap a les solucions aparentment ràpides i fàcils, quan la política no pot deixar-se dur pel corrent.
