És una obvietat, però cal recordar que la democràcia, el millor sistema de convivència que coneixem, necessita millores periòdicament. No és una etapa que, un cop instal·lada, ja funciona sola i per sempre. És una bicicleta que requereix de l’esforç de pedalar per mantenir l’equilibri.

Viure en democràcia vol dir viure en un país on les persones, amb independència de les seves circumstàncies personals referides a capacitat econòmica, nivell d’instrucció, sexe, ubicació geogràfica o estat civil, poden votar i elegir, per mitjà del vot, les opcions polítiques que hagin de governar el país. El vot individual, lliure, secret, periòdic i amb el mateix valor sigui quin sigui el status del ciutadà o ciutadana és el principal tret característic del sistema democràtic.

Però la democràcia no és només un sistema d’elecció dels representats polítics. La democràcia és això i molt més. És una cultura, una manera de concebre el funcionament de la societat i un conjunt de valors i de conviccions. Ha de ser un sistema de delegació de poder des de la societat cap a les Instituciones sense, però, que la societat perdi en aquesta delegació el poder que és l’origen de la democràcia. El poder, la sobirania, no és de les institucions, és de la societat expressada en tots i cadascun dels seus membres. El pas del temps, la rutina i l’acumulació d’inèrcies, poden fer que aquesta idea originària de la sobirania popular perdi força. La democràcia, aleshores, s’afebleix encara que conservi l’arquitectura essencial del sistema: el vot i les institucions elegides democràticament.

La desconfiança amb “la política” és un fenomen creixent a casa nostra, és una evidència. No deixa de ser una paradoxa que en moments de greu crisi econòmica, quan més necessitem de la política i de la democràcia per trobar les solucions més adequades, el desprestigi del sistema democràtic creixi. Les raons d’aquesta distància entre ciutadans i institucions polítiques són diverses i complexes. N’hi ha que estan relacionades amb la crisi econòmica i amb el model de globalització: el ciutadà exigeix solucions a uns problemes financers i econòmics que el govern que ha elegit no és capaç de controlar. Creix així la consciència de que les grans decisions es prenen en indrets desconeguts, amb total opacitat o al marge de les institucions democràtiques. La política democràtica encara no té instruments per gestionar els avantatges de la globalització i controlar-ne els seus efectes perversos.

N’hi ha que estan relacionades amb la corrupció. Encara que els polítics que es deixen corrompre són una minoria, l’efecte de l’enriquiment il·lícit, de les trampes o dels artificis per afavorir interessos particulars que alguns poden fer, tolerar o protegir ocasionen un perjudici enorme en l’ànim col·lectiu. Més enllà dels costos econòmics de la corrupció (que hi són), el que més preocupa és el dany moral que aquest fet ocasiona. El “tots són iguals” té uns efectes letals en la percepció sobre el sistema democràtic. I, no podem negar-ho, la lentitud en la persecució i el càstig dels que s’han aprofitat del seu càrrec públic o de la seva influència, no ajuda a recuperar la confiança.

Quan això passa, és moment de fer reformes. Cal pedalar, per vigoritzar la democràcia, per netejar-la de la pols acumulada i per restablir l’agilitat i la fortalesa dels seus instruments. Per això crec que cal posar en marxa una agenda de reformes democràtiques que permetin recuperar el prestigi de les nostres institucions, que facilitin la participació dels ciutadans i les ciutadanes en la vida política i assegurin que la defensa i protecció del interessos generals, del “bé comú” i de la justícia sigui el nord que guiï el treball de tot responsable públic.

La primera d’aquestes reformes ha d’afectar el funcionament dels partits polítics. Diguem-ho clar: no hi ha democràcia sense partits polítics que canalitzin les aspiracions i els anhels dels diferents sectors socials. La democràcia és, per definició, pluralitat. Confrontació de projectes i recerca de solucions d’equilibri entre les diverses opcions. La democràcia mai no és el tot o res. És més aviat un conjunt de tonalitats que no pas la confrontació entre el negre o el blanc.

Cal, ara, una millor regulació de les organitzacions polítiques. Els partits, tal com van ser concebuts des de la lluita contra la dictadura i en el període de transició democràtica, necessiten posar-se al dia. Han de ser més oberts, més “públics”, … i també més solvents i rigorosos en el seu treball diari. Cal una nova norma que garanteixi la pluralitat interna, la transparència en la seva gestió, un finançament clar i net i un procediment democràtic en la selecció dels seus lideratges. A aquest darrer aspecte em vull referir especialment.

Una de les principals missions de les organitzacions polítiques és la selecció de candidats a les diferents conteses electorals. Curiosament coincideixen aquests dies dues maneres de concebre el procediment per a la selecció de candidats: mentre El Partit dels Socialistes de Catalunya està obrint un camí amb les primàries obertes, de manera que el candidat o candidata d’aquest partit a l’alcaldia de Barcelona serà decidit amb el vot dels afiliats, dels simpatitzants i dels ciutadans i ciutadanes que s’inscriguin per votar, el Partit Popular ha deixat clar que la decisió sobre el seu candidat a les eleccions europees no pertany a un cos electoral ampli, ni tan sols a l’òrgan de direcció del partit. No, la decisió recau, exclusivament, en el líder, en el president del Govern, Mariano Rajoy.

Algú pot dir que el PSC, que travessa una situació de dificultat ben evident, fa de la necessitat virtut. Però és indiscutible que les primàries obertes constitueixen una bona proposta democràtica, ambiciosa i valenta. Per descomptat que aquest sistema de selecció de candidats té inconvenients. El més vistós és el risc de que alguns adversaris polítics utilitzin aquest procediment per condicionar la trajectòria d’una opció política que no és la seva. Seria, certament, una perversió del sistema. Tanmateix, els avantatges superen els inconvenients. Amb les primàries obertes el partit expressa la seva pluralitat interna i s’obliga a sí mateix a escoltar la opinió dels seus electors. És un antídot contra la endogàmia que ha de permetre que el partit guanyi en capil·laritat i en transparència.

Ara bé, hem de tenir present que una reforma que afecta el funcionament dels partits polítics i a quelcom tan sensible com la selecció dels candidats no pot concernir només una organització política. Aquest és un dels aspectes que la reforma de la legislació sobre els partits ha de preveure. La nova llei hauria d’establir, per a la selecció dels principals candidats de totes les formacions polítiques, un mecanisme de primàries que pugui utilitzar el cens electoral i compti amb el suport i control de l’autoritat electoral.

El PSC obre el camí. Espero que, sigui quin sigui el candidat o candidata que resulti elegit, les primàries siguin percebudes per als ciutadans com un èxit democràtic. I que d’aquest èxit se’n desprengui la necessitat d’aquesta agenda de reformes democràtiques que necessitem.

José Montilla, 20/02/2014