Fa alguns mesos, l’Agència Tributària era notícia per una dimissió sonada d’algun dels seus alts directius. De juny a desembre, gairebé 30 dimissions o cessaments, especialment a l’Àrea d’Inspecció. Més enllà de les especulacions que es poden fer sobre els motius i les causes d’aquelles dimissions, el fet ha estat el detonant perquè ahir es produís un debat al Senat sobre el funcionament de l’òrgan que s’ocupa de recaptar la major part dels nostres impostos. No és un debat menor, a les portes d’una reforma fiscal anunciada pel govern i d’una reforma del finançament de les CCAA que és urgent, que ha d’aplicar-se amb efectes 1 de gener de 2014 i que no es pot abordar seriosament sense acordar, primer, aquesta reforma fiscal.

Espanya necessita una reforma fiscal. Em sembla que, a aquestes alçades, ningú no ho pot posar en dubte. No es tracta, simplement, de pujar o abaixar impostos. És el conjunt del sistema el que ha de ser revisat. És cert que a Espanya – i a Catalunya – tenim els tipus impositius en IRPF o en Societats, per exemple – per sobre de la mitjana europea. El govern del Partit Popular ha apujat, en manifesta contradicció amb el seu programa electoral, alguns d’aquests impostos (l’increment de l’IVA cultural n’és probablement l’exemple més evident). Fins ara, el govern ha adoptat aquestes mesures empès per la necessitat d’obtenir recursos addicionals amb els que fer front a un determinat objectiu de dèficit. Però és una evidència, reconeguda pel propi govern, que la suma d’aquestes mesures no ha permès resoldre els problemes fiscals d’Espanya que són, al meu entendre, tres: un gran desequilibri entre l’aportació de les rendes del treball en relació a les rendes del capital, un creixent pes de l’economia submergida (Funcas el situa entre el 20,2% i el 23.7% del PIB) i un percentatge de frau fiscal que posa en dubte la justícia del conjunt del sistema. Aquests tres problemes provoquen un fet rellevant: Espanya és una de les economies europees amb una pressió fiscal efectiva més baixa en relació al PIB. A l’Eurozona, només Irlanda mostra una recaptació menor. Al conjunt de la UE, només Romania, Letònia, Lituània i Bulgària estan pel darrere.

La reforma fiscal que necessitem ha de prioritzar, en primer lloc, la lluita contra el frau i l’economia submergida amb mesures que, més enllà de la retòrica, garanteixin la penalització de l’evasor i un increment de la recaptació. I per això fa falta una millor administració tributària dotada d’instruments legals per a perseguir amb eficàcia l’elusió fiscal.

En segon lloc, aquesta reforma fiscal ha de basar-se en un augment de la recaptació que no repercuteixi en les rendes mitjanes, que són les que suporten, avui, la major càrrega fiscal. Ens cal un major esforç per tal que les diverses fonts de renda tinguin una tributació equitativa. Hem d’equiparar la tributació de les rendes de capital amb les rendes del treball, reformar l’impost de societats, que en l’actualitat penalitza més les petites i mitjanes empreses que les grans corporacions i establir, efectivament, un impost sobre l’activitat bancària mentre que no s’estableixi amb caràcter general a Europa. Alhora, no podem oblidar que la política fiscal no es pot dissenyar d’esquenes al necessari canvi de política econòmica: estimular el creixement, augmentar la capacitat adquisitiva del nostre mercat interior, generar ocupació i facilitar la recuperació de l’activitat productiva.

Per a desenvolupar aquesta política fiscal hem de redissenyar l’Agència Tributària. No es tracta de posar en dubte la seva professionalitat i competència, que crec acreditada i fora de discussió. Però sí de garantir-ne la seva independència. L’Agència Tributària no pot ser, simplement, un organisme del Ministeri d’Hisenda. Ha de ser un òrgan independent, amb una estructura de personal més professionalitzada i estable. Amb un director que provingui d’una elecció parlamentària. Amb més mitjans, personals, tècnics i reglamentaris. El nombre d’efectius de la nostra agència està molt per sota la mitjana de la OCDE i de països com ara França o Alemanya. L’agència ha de disposar de més recursos per a la lluita contra el frau i el blanqueig i orientar-los més adequadament. El frau es concentra en els grans contribuents als que l’agència només dedica una petita part dels seus recursos (el 20%).

Per altra banda, la nova agència tributària hauria d’organitzar-se reconeixent l’espai autonòmic. Les CCAA han d’augmentar les seves responsabilitats en matèria d’ingressos, la seva co-responsabilitat fiscal. Per això té tota la lògica incrementar la col·laboració amb les agències tributàries autonòmiques, desenvolupant els consorcis previstos en alguns Estatuts, com ara el de Catalunya. Avui aquesta possibilitat és vista amb molta recança. Em sembla un error i estic segur que la realitat s’acabarà imposant.

José Montilla