[Extracte de la intervenció al Cercle del Liceu, 11.03.2021]

El mes de gener de 2020, en una conferència al Fòrum “Tribuna Catalunya”, donava una ullada als reptes de l’economia espanyola en el seu conjunt i catalana en particular.

En aquella ocasió explicava que el govern de Catalunya havia de fer un gir cap a la gestió de les que anomenava “les urgències de Catalunya”.

Parlava, en primer lloc, de la urgència de definir una política industrial per al segle XXI, tot partint dels sectors industrials i manufacturers especialment robustos que han de constituir una palanca per a la modernització del nostre teixit productiu i no pas un inconvenient.

Indicava que el sector de l’automoció requeria una atenció especial, amb la perspectiva de les mutacions profundes que afecten les plantes de fabricació d’automòbils i el sector de components, relacionades no només amb els canvis de motorització, sinó també als nous paradigmes en l’ús privat de l’automòbil.

Em vaig referir, també, a la recerca, el desenvolupament i la innovació. La societat catalana ha pogut exercir durant molt de temps un sòlid lideratge en aquest àmbit, especialment en sectors relacionats amb la biomedicina, la salut, l’alimentació o la farmàcia, per citar-ne alguns. Un lideratge exercit sota l’impuls dels nostres centres universitaris, d’una sòlida xarxa de centres de recerca, d’equips molt valuosos de professionals, de centres de disseny i innovació tecnològica vinculats a indústries i, molt especialment, d’una cultura de col·laboració entre el sector públic i el privat. Avui aquest lideratge dóna símptomes d’afebliment.

Vaig esmentar altres aspectes clau, com ara la pèrdua de qualitat del mercat de treball, el dèficit d’infraestructures estratègiques de mobilitat, transport, energia i ciència, la situació de les universitats, les indústries culturals o el sistema educatiu i de formació professional. I vaig acabar alertant sobre el creixement de les desigualtats, que és un problema de justícia social i de dignitat, però també d’eficiència econòmica.

Tot això era abans de la pandèmia. Els reptes assenyalats són del tot vigents 14 mesos després. Ara, en tot cas, hi hauríem d’afegir la situació del sistema sanitari o dels serveis d’atenció a la gent gran.

Fa catorze mesos no podíem ni imaginar com podien empitjorar les coses. Ara mateix el que cal és parar el cop. És a dir, centrar-nos en:

• Superar la pandèmia, treballant per estendre les vacunes que han de donar esperança sanitària a la gent, assegurant que els serveis sanitaris disposen dels mitjans adequats per fer-ho.
• Reconstruir la nostra economia i evitar tant com sigui possible el tancament d’empreses i serveis. No crec que siguem, col·lectivament, prou conscients de la destrucció del teixit econòmic que deixarà la COVID. L’atur registrat a tot Espanya supera ja els 4 milions. Una destrucció que ha afectat els sectors de manera molt desigual. Però en el conjunt, les dificultats de supervivència de milers de petites i mitjanes empreses sense prou capacitat financera per resistir són ja evidents, encara que les mesures extraordinàries de suport, inclosos els ajuts directes, en minimitzin els efectes.
• Aprofitar el finançament europeu per modernitzar les nostres estructures productives i per descarbonitzar i digitalitzar l’economia. Saber aprofitar aquesta gravíssima crisi per dur a terme aquests canvis estructurals és essencial per garantir el futur i el benestar de la nostra societat.
• Tenir present l’amenaça de l’increment de les desigualtats. La pandèmia ens porta més pobresa, més risc d’exclusió i menys cohesió social. La pandèmia, a casa nostra i a tot el món, pot comportar episodis greus d’explosió social. No ho perdem de vista. Esmento una dada que m’ha semblat especialment inquietant per al nostre futur col·lectiu: durant l’any 2020, 228.000 joves d’entre 16 i 35 anys al conjunt d’Espanya han hagut de tornar a casa dels seus pares després d’una emancipació fracassada.

Per fer front a aquestes urgències cal disposar d’un govern estable, integrador, capaç d’entendre que aquestes són les prioritats i no unes altres.

No es tracta de demanar als independentistes que deixin de ser-ho. Els hem de demanar, simplement, una treva. No ho justifica la gravetat de la situació que estem vivint?

Fa massa temps que anem encadenant crisis que afecten la nostra solvència econòmica i la nostra reputació com a país.

Els fets de 2017 es produeixen en un país que tot just intentava superar els efectes de la gran depressió iniciada a partir de 2008. Hi vam afegir, aleshores, la ruptura de la confiança empresarial i la por de molts ciutadans a les conseqüències d’una eventual secessió. Una por que va comportar la fuga de dipòsits i la sortida de Catalunya de la seu social de milers d’empreses preocupades per la manca de seguretat jurídica. Entremig hem vist com el potencial econòmic de Catalunya com a motor econòmic d’Espanya perdia posicions. Com el nostre PIB era superat pel de la Comunitat de Madrid, per exemple. Ara hi hem d’afegir les conseqüències socials i econòmiques de la COVID.

I no millorarem la situació amb exabruptes com el boicot del Govern a la visita del Rei i del president Sánchez a SEAT. Més aviat aquest comportament certifica la creixent irrellevància de la política econòmica de la Generalitat. Com ho certifica, també, l’escassa presència de líders internacionals a Catalunya, trencant una lògica anterior que posava de manifest l’interès en la nostra economia i en la nostra societat. La “internacionalització del conflicte”, com ho denomina el president Puigdemont ens pot fer ser més coneguts a Europa i al món. Però no necessàriament més ben valorats.

Que el president de la Generalitat no participi en la presentació del projecte d’electrificació de SEAT no és només un problema protocol·lari. És no entendre com han de funcionar els projectes per a competir en l’obtenció dels fons europeus per a la reconstrucció. És situar-se en una posició marginal que no ens convé.

Els projectes de reconstrucció hauran de ser iniciatives tractores, amb participació col·laborativa entre el sector públic i els inversors privats. Això requereix, un cop més ho dic, aliances. No és amb propaganda com farem que Catalunya surti prou beneficiada del finançament europeu. No és, per descomptat, menystenint un projecte com el del consorci per a la fabricació de bateries elèctriques que és vital per a la indústria de l’automoció de Catalunya.

Ara, més que mai, necessitem molta cooperació i entesa. En primer lloc, de portes endins, a l’interior de Catalunya, relligant les principals forces polítiques i tot allò que representen. Reconeixent-nos tots com a actors d’aquest esforç de reconstrucció.

I, també, cooperació i entesa amb el Govern d’Espanya sobre la base de la lleialtat institucional i la generació d’un espai de confiança que és urgent recuperar.