DIADA NACIONAL 2016

La Diada Nacional, la festa de l’11 de setembre, ha de ser una data de concòrdia entre tots els catalans i les catalanes. Ha de ser la data d’homenatge als nostres símbols i a les nostres institucions d’autogovern. Ha de ser, també, l’expressió col·lectiva d’un sentiment de pertinença a una nació prou oberta i generosa com per tractar com a patriotes tots els ciutadans i ciutadanes compromesos amb el be comú, amb la democràcia i en la llibertat, més enllà de la seva ideologia i de la seva adscripció a una força política determinada. La Diada Nacional ha de significar el retrobament de tots al voltant de la nostra senyera quadribarrada, la que a tots ens representa, tinguem un projecte polític o un altre de ben diferent.

Crec, i ho segueixo dient amb la mateixa preocupació que en aquests anys anteriors, que correm un risc molt elevat de que la nostra festa nacional esdevingui en sí mateixa un motiu de confrontació. Si a les celebracions de la Diada només s’hi poden trobar còmodes els que promouen una determinada via per a la solució dels nostres problemes polítics, econòmics i d’autogovern  – que hi són – estarem afeblint el valor institucional i transversal de la Diada i aquesta acabarà perdent vigor i capacitat d’atracció, ja que no tothom se la farà seva.

Per això és tant important que, de nou, afirmem que Catalunya és una societat plural i tots, especialment els qui tenen o hem tingut responsabilitats polítiques i institucionals, ho hem de saber reconèixer i actuar en conseqüència. Repetim, un cop més, que ningú no pot pretendre disposar del monopoli de la catalanitat i del patriotisme.

El nostre país segueix, certament, enmig d’una severa crisi institucional produïda per la incapacitat dels governs de Catalunya i d’Espanya d’iniciar una via de diàleg, negociació i pacte sobre la necessària actualització del nostre autogovern i, molt especialment, del sistema de finançament de les nostres institucions de govern.

Els problemes són reals i el pas del temps, ocupats en la retòrica de la confrontació els uns i els altres, no ha permès trobar el camí per solucionar-los.

Catalunya necessita un marc legal i constitucional que reconegui el seu caràcter nacional i garanteixi major respecte a les seves institucions, clarifiqui les seves competències i el seu exercici, fixi les regles de joc per a la participació en les decisions comunes d’Espanya, i estableixi un sistema de finançament de les nostres polítiques públiques basat en la coresponsabilitat fiscal, la solidaritat de tots amb tots, un repartiment just dels recursos que entre tots generem i uns mecanismes federals d’entesa i de reconeixement de les respectives responsabilitats.

Són molts els catalans i les catalanes que pensen que la única via possible és la secessió i la creació d’un nou Estat independent. I es mereixen el respecte de tothom. També són molts, i convé que ningú no ho perdi de vista, els que no comparteixen aquesta visió. I es mereixen el mateix respecte.

Però el fet és que el camí transcorregut en aquests darrers anys, en els que el discurs oficial que s’ha imposat és el de la secessió, no ha aportat cap millora en cap dels problemes plantejats. El que hem vist al llarg d’aquests anys, és que la millora de l’autogovern, de les competències de la Generalitat i els canvis necessaris en el finançament, no han vingut de la ma de la retòrica i de les declaracions.

Alguns, d’entre els partidaris del procés secessionista, reconeixen obertament la desorientació i la fatiga que pateix el moviment independentista per la seva manca de resultats tangibles. I és cada cop més freqüent sentir apel·lacions al risc de situar-nos, tots, en un carreró sense sortida, si no hi posem una mica més de sensatesa i menys d’intransigència política i ideològica. Convé no oblidar que els moments de la nostra Història on la sensatesa i l’esperit de concòrdia s’han afeblit han comportat grans retrocessos col·lectius. Reconeixem que no hi ha solucions màgiques ni dreceres meravelloses. Tampoc no hi ha, més enllà de la literatura, ni Ítaca ni el Paradís perdut.

El que tenim són problemes concrets que requereixen solucions concretes. Els problemes són reals, malgrat que el Govern espanyol s’hagi entestat en ignorar-los. Però les solucions també hi són: tan reals com ho puguin ser els mateixos problemes. Reals i, alhora, difícils i certament contradictòries.

Superar la situació de bloqueig en la que ens trobem requereix d’un canvi d’actitud.

En primer lloc cal que hi hagi govern a Espanya i que aquest govern entengui que és imprescindible trobar una solució, que només pot construir-se si es fa una diagnosi compartida i s’accepta la necessitat de bastir un nou pacte constitucional que faciliti l’encaix de Catalunya a Espanya. Un nou govern que tot reconeixent el valor innegable de la Constitució i la seva positiva trajectòria, admeti la necessitat i la urgència de la seva reforma i obri el camí per concertar-la amb les forces polítiques, amb l’horitzó posat en el referèndum que l’haurà de validar. D’aquí ha de sortir el nou pacte entre Catalunya i Espanya que ens permeti a nosaltres, catalans i catalanes, recuperar el lideratge en l’economia, la política, la cultura i el bon govern. Certament, cal recordar que el govern central ha caminat justament en la direcció contrària i així, amb la intransigència i manca de respecte cap al nostre autogovern que ha presidit les seves polítiques, ha contribuït com el qui més a deteriorar una situació que només ens porta a l’afebliment de l’autogovern i a la divisió de la societat catalana.

I en segon lloc cal que el Govern i les institucions de Catalunya comprenguin que els camins ja recorreguts del “nosaltres sols” o del “tot o res” no enforteixen, sinó ben al contrari, afebleixen les nostres institucions. Aquest camí no porta ni el benestar ni la concòrdia que la nostra societat reclama.

Aquesta via no facilita una acció de govern que torni a posar en el centre de la nostra vida política les mesures necessàries per al desenvolupament industrial, l’impuls de la recerca o la protecció de les polítiques públiques relacionades amb l’educació, la salut o els serveis a les persones.

Faig una crida, amb tota la modèstia que pertoca, a les persones que tenen responsabilitats públiques i institucionals per tal que reflexionin i siguin capaces de superar el moment de bloqueig i confrontació. Això exigeix la voluntat, que ha de ser compartida, de diàleg, negociació i pacte, elements substancials de la política democràtica.

José Montilla

9 de setembre de 2016