De nou, amb el propòsit de convertir la publicació d’aquest informe en un modest referent de la política social al nostre país, la Fundació Campalans presenta l’INFORME SOCIAL 2015, que en aquesta ocasió hem titulat: “Adversitat social i desigualtats: diagnosi i alternatives”.

El contingut d’aquest informe és un retrat. No és l’únic retrat possible ni tampoc, per descomptat, un compendi de tots els aspectes que defineixen la situació social i econòmica del nostre país. Però és, sens dubte, una explicació documentada, solvent, de les cicatrius que deixa en la nostra societat aquesta prolongada crisi econòmica.

Un relat que vol ser, com ho van ser els informes precedents, un toc d’alerta. Estem davant d’un progressiu augment de les desigualtats socials que no podem considerar, simplement, com conjuntural o cíclic, sinó que te característiques estructurals que no podem menystenir. I estem davant, també, de les conseqüències d’una equivocada política econòmica que, lluny de contribuir a resoldre el problema, l’empitjora.

Després d’anys de veure’ns sotmesos a aquesta letal política econòmica europea denominada “austeritat expansiva”, que més que una teoria econòmica és una creença a la que hom pretén que ens adherim per fe i no pas per arguments empírics que en certifiquin la seva bondat, hem de seguir aixecant la veu per dir que no, que així no anem enlloc.  Hem de seguir dient que el fet de millorar algunes magnituds macroeconòmiques no és suficient per dir que hem superat la crisi. Que de cap  manera no podem acceptar com a solució satisfactòria una suposada sortida de la crisi que deixa a la cuneta milers de ciutadans i ciutadanes, empobreix literalment el conjunt del país i provoca ferides de fons que costaran molt de curar.

Avui sabem, sense que hi hagi ombra de dubte, que Espanya és gairebé el país amb més inequitat de rendes d’entre els que conformen la Unió Europea. D’entre els 27 països membres, només Romania dóna indicadors pitjors. Els diversos informes i  anàlisis publicats per la OCDE i les dades subministrades per Eurostat posen de manifest que actualment el nostre país es situa en el segon lloc del ranking de la desigualtat europea.

No tenim, encara, instruments prou desenvolupats per conèixer i comprendre a fons les característiques de la nostra desigualtat social, la seva evolució, les seves causes i el seu comportament en relació a la resta de països del nostre entorn. Són freqüents els advertiments d’analistes i estudiosos de la matèria sobre la manca de sistemes d’informació sobre la desigualtat a Espanya en general – i a Catalunya en particular – que facilitin la observació de les dades anuals, amb una major perspectiva de l’evolució de les diferències de renda durant les darreres dècades.

Malgrat això, constatem que aquesta mala posició del nostre país en matèria de desigualtat ja es donava, encara que no tan acusada, abans de l’actual crisi. En efecte, a principis dels anys 2000 només 6 països de la Unió disposaven d’indicadors de desigualtat majors: Bulgària, Letònia, Portugal, Grècia, Lituània i Romania.

En els darrers quaranta anys, Espanya ha avançat molt en relació al diferencials macroeconòmics amb els països europeus. Certament, en termes de renda per càpita i d’altres dades agregades, hem reduït distàncies. Però, malgrat l’innegable creixement de la despesa social en educació, serveis socials i sanitat i el corresponent augment dels ingressos fiscals per finançar-la, les millores en la redistribució de la renda no han estat tant evidents. Hem millorat, sí, però no de forma prou consistent com per canviar una tendència que ara, després de la crisi, amenaça de cronificació.

Alguns analistes ens adverteixen, en aquest sentit, que durant la llarga etapa de bonança econòmica, en els que la taxa d’atur va assolir el nivell més baix de les darreres dècades, els indicadors de desigualtat no van experimentar una millora prou substancial. Amb la crisi i les polítiques imposades per la doctrina de l’austeritat a qualsevol preu, aquests indicadors de desigualtat han experimentat un increment intens i molt ràpid. Les rendes més baixes han caigut dramàticament i el pes de les rendes mitjanes en relació al conjunt  ha baixat de forma molt clara, mentre que, en canvi, les rendes més altes no han vist deteriorar-se significativament el seu poder de compra.

Això empitjora, doncs, el panorama. Atesa la seva gravetat, els problemes de desigualtat a Espanya i el risc i les conseqüències de la seva eventual cronificació, han d’ocupar el primer lloc de les prioritats de la política. De la política social, naturalment. Però també de la política econòmica

Cal tenir present, en aquest sentit, l’advertiment del propi FMI, que sosté que la desigualtat frena el progrés social, provoca inestabilitat política i econòmica i crea incerteses que limiten la inversió. I les conegudes opinions d’economistes de prestigi com Stiglitz o Acemoglu: el creixement de les desigualtats pot produir ineficiències  en el funcionament de l’economia i la fragmentació social acaba generant conflictes creixents, amb una progressiva erosió de la qualitat de les institucions i del propi sistema democràtic.

Els que ens proposem la política com un instrument per treballar en favor de la justícia social, és a dir, els que fem política partint de la convicció de que tot home i tota dona, pel simple fet d’existir, és igual en drets i obligacions, tenim la obligació de reflexionar sobre les causes d’aquest augment de les desigualtats. Les causes immediates i, també, les que puguin ser més de fons, que apel·len no només a un canvi de cicle econòmic, sinó també a la urgència de determinar una agenda de reformes estructurals.

Una agenda valenta en la que la reflexió sobre la política fiscal; la cartera de serveis públics; les propostes de renda bàsica; el paper del sector públic en la inversió i especialment en la ciència i en la innovació; la qüestió migratòria; les polítiques de família; la millora de la capacitació, la formació i la ocupabilitat del nostres joves; i molt especialment la recuperació de l’ideal europeu; hi han de tenir un paper rellevant.

Dissortadament avui, especialment a Catalunya, la preocupació del Govern i dels seus líders polítics està en un altre terreny.

Desitjo que l’esforç de confecció d’aquest Informe ajudi a posar de relleu aquestes qüestions i, tal vegada, aconsegueixi a situar-les en el lloc de l’agenda pública que correspon.

Vull agrair, finalment, l’esforç de totes les persones que han fet possible aquest INFORME 2015. Als autors i autores dels textos, a l’equip de la Fundació Campalans i, molt especialment a Eva Granados, per la seva feina d’impuls, coordinació i direcció.

Podeu llegir l’informe accedint al web de la Fundació Rafael Campalans