
De Santillana a Granada
El Consell Territorial del PSOE, amb la participació del PSC, ha aprovat aquest cap de setmana passat un document titulat: “Cap a una estructura federal de l’Estat” que sintetitza, després d’un llarg debat, les posicions del conjunt dels socialistes espanyols respecte als canvis institucionals que necessita avui Espanya.
No ha estat un procés fàcil, ja que els punts de partida entre les diferents organitzacions socialistes no eren del tot coincidents. Però el resultat és satisfactori.
Com tots els documents que són fruït d’una negociació i d’un pacte, hi ha hagut cessions per totes les parts i cap no ha aconseguit el 100% dels seus objectius. Tampoc el PSC.
Ara bé, la “declaració de Granada” és realment un avenç, un canvi significatiu en la política territorial dels socialistes espanyols?
Sincerament crec que sí.
Retrocedim 10 anys. Al dia 30 d’agost del 2003, quan el secretari general del PSOE, Rodríguez Zapatero, va impulsar la declaració coneguda com de Santillana, titulada: “L’Espanya plural”.
En el seu moment va ser valorada com un avenç respecte a les polítiques territorials del socialisme espanyol dels anys 80 i 90.
Avui convé llegir-la, i llegir alhora la de Granada. Només així veurem els canvis no menors, sinó substancials dels socialistes respecte al debat territorial.
Hem passat de ni tan sols fer esment del terme federal i d’apostar per una modificació molt limitada i puntual de la Constitució, a una aposta per una modificació en profunditat de la mateixa, de caràcter clarament federal.
Entenc que a aquells que volen la independència de Catalunya, no els interessi un projecte que combini més autogovern i més reconeixement nacional de Catalunya, amb seguir participant en un projecte conjunt amb la resta de pobles d’Espanya i d’Europa.
També puc entendre les crítiques d’aquells que diuen que arriba tard, si bé mai és tard per dialogar i pactar. I la política és bàsicament això: diàleg i pacte.
Ara bé, el que no es podrà dir a partir d’ara és que més enllà de l’Ebre no hi ha federalistes ni voluntat de canvi.
Tard, és veritat, però afortunadament cada vegada més persones tenen clar que el mal anomenat “problema català” és sobretot un problema espanyol.
L’opció no és la defensa de l’actual “status quo” o la recentralització i la involució institucional que defensa la majoria del PP.
Tampoc la proposta dels que volen la independència, uns mitjançant pacte, d’altres prescindint de la legalitat.
Hi ha més opcions.
No serà fàcil, és cert. Però no més difícil que la via secessionista que ens presenten alguns, com si la seva arribada el 2014 fos una evidència incontestable i inevitable. Això sense fer referència als costos que tindria per la cohesió i la unitat civil del poble de Catalunya.
Molts sabem que les solucions fàcils no existeixen. Però algunes, després d’anys de desafecció creixent, poden acabar provocant una gran frustració.
A les nostres mans, les de tots, hi ha el poder-ho evitar.
José Montilla Aguilera