[Extracte de la intervenció al Cercle del Liceu, 11.03.2021]

Aquesta és, precisament, la cruïlla que hem de travessar. Com en altres moments de la nostra història, hem d’escollir entre la raó absoluta compartida entre els afins o la transacció política entre els que tenen projectes polítics contraposats.

Optar per un govern que no tingui la independència com a objectiu al qual tota l’obra de govern s’ha de subordinar, hauria de ser avui possible.

Repetir la fórmula de govern que ens ha dut on som o, al contrari, assajar noves aliances i una nova orientació de l’acció de govern, aquesta és la qüestió.

Però això requereix molt de coratge polític.  Em temo, dissortadament, que no serà així.

En qualsevol cas, és una evidència que necessitem un govern que vulgui governar. És a dir, que vulgui exercir les seves competències, que sigui capaç de guanyar complicitats (a dins i a fora) i que posi per sobre de tots els objectius de la reconstrucció social i econòmica que la societat catalana requereix.

Tots hem comès errors. Si féssim un major esforç d’humilitat, podríem reconèixer-los i aplanar el camí de l’entesa i de la reconciliació.

I tornar a fer política, que vol dir diàleg, negociació i pacte, en lloc de fer declaracions i gesticulació.

Ningú no pot guanyar res en una estratègia mútua de confrontació. Menys buscar i assenyalar culpables i més treballar per trobar solucions.

L’independentisme no té força ni electoral, ni legal, ni política per imposar la secessió. Pot, això si, allargar el bloqueig i, amb ell, la decadència de Catalunya.

El govern d’Espanya sap, per la seva banda, que un conflicte polític no es guanya als tribunals, encara que a ells correspon la feina de jutjar la comissió de delictes quan  aquests es produeixen. Sap que no guanyarà la batalla sense formular propostes que sedueixin la majoria de la societat catalana i generin, també, empatia, al conjunt d’Espanya.

Uns i altres, i acabo, han de saber reconèixer que es pot viure la catalanitat i l’espanyolitat de maneres diferents. Que no hi ha una única via per ser un bon català o un bon espanyol.

I aquí, a casa nostra, convé que ens diguem amb franquesa que és legítim sentir-se català i mostrar-se contrari a la secessió. Tan legítim, si més no, com considerar que la secessió és la via més adequada per a resoldre els problemes de la nostra societat.

Efectivament, per trobar vies de solució caldrà molt de coratge polític. Tant de bo el tinguem.