En aquesta gravíssima crisi tots hem viscut episodis d’escepticisme. Des de les primeres notícies de la Xina, moltíssimes persones han percebut l’epidèmia com un perill tan llunyà com la mateixa Xina. I no, ni era tan llunyana l’epidèmia ni eren infundades les primeres veus d’alarma. Ara ja ho sabem. Especialment després de la seva eclosió a la veïna Itàlia, tan pròxima geogràfica i culturalment a nosaltres. Ara ja és a casa nostra.

El que ens està passant és una cosa nova, desconeguda per les nostres generacions. Sí, hi ha hagut d’altres epidèmies i problemes greus de salut pública a molts racons del món. Però o eren lluny o els riscos molt acotats. Ara no. És aquí, a casa. I els riscos són enormes. Mai havíem imaginat una crisi que comportés tanta alteració a la vida quotidiana i al funcionament del país, en tots els seus àmbits.

Ningú no podia preveure-ho ni ningú té la solució fàcil i immediata. La nostra civilització ha acumulat prou coneixement científic i tècnic com per poder fer front a la crisi. Hi haurà tractaments i vacunes. Segur. Però aquests tractaments per evitar la propagació del virus, la seva curació i la seva erradicació no els tindrem disponibles de forma immediata. I mentre no en disposem, hem de fer l’impossible per reduir la propagació de l’epidèmia.

Aquest és el propòsit de les autoritats sanitàries arreu del món. A Espanya, el govern (com el conjunt de les administracions públiques), ha actuat i crec que ho ha fet – ho està fent – amb encert. Naturalment que hi ha crítiques i que hi haurà veus que diran que calia haver pres decisions abans o que les mesures són insuficients en aquest o en aquell altre aspecte. Per descomptat que hi poden haver insuficiències i errors. Però la meva impressió és que el govern d’Espanya, el seu president i el conjunt dels seus membres, estan a l’altura. El repte que té al davant és actuar amb contundència, sí, però també generant confiança amb les mesures a desenvolupar i amb la política informativa.

Com ja s’ha insistit prou, la crisi no és estàtica i la resposta de les administracions públiques ha d’evolucionar en paral·lel a l’evolució de l’epidèmia. Per això és tan important la transparència informativa i l’actitud de serenitat i credibilitat que han de transmetre els responsables públics i, en particular, les autoritats sanitàries.

Les administracions públiques – a tots els nivells – estan actuant amb responsabilitat. Ara no és moment de fer política amb aquesta crisi. Quan l’hàgim superada es podran avaluar les decisions preses i el comportament de cadascú. Ara no. Ara el que cal és cooperar, tancar files amb el govern que és qui ha de liderar aquesta lluita. Quan el vaixell està en rumb de col·lisió cal fer cas al qui porta el timó.

El primer que hem de fer, tots, és fer cas a les indicacions de les autoritats. Això que està passant no és una broma. Estem veient restringits de forma molt dràstica els nostres hàbits i la nostra forma de vida. I la resposta no pot ser una altra que la responsabilitat individual. Fem cas al que ens diuen els que han de prendre decisions. Ja no és possible mirar-nos la crisi amb escepticisme. Ara necessitem disciplina i confiança.

Tindrem molt patiment. Moltes persones que agafaran la malaltia i no la podran superar. D’altres necessitaran hospitalització. La majoria la superaran. Sortosament tenim un bon sistema sanitari, malgrat les seqüeles de les retallades sofertes per la crisi anterior. I uns professionals de la sanitat que hi estan deixant la pell i que mereixen, sens dubte, el nostre reconeixement.

I cal que siguem conscients, igualment, que les conseqüències d’aquesta epidèmia no seran només sanitàries. Quan hàgim aconseguit superar-la tindrem una economia destrossada. Moltes petites i mitjanes empreses, molts autònoms, no tindran capacitat financera per resistir.

Per això és important adoptar mesures en el camp de la salut pública, però també en l’àmbit econòmic, i fer-ho en el curt i en el mitjà termini. Caldrà fer front a un increment extraordinari de l’atur, a una caiguda dels ingressos tributaris i, en general, a una caiguda de l’activitat econòmica… Per això, la sortida d’aquesta crisi requerirà – de tots els nivells de govern – polítiques  públiques molt més ambicioses que les adoptades durant la crisi iniciada el 2008 i molta, molta, solidaritat interna a les nostres societats.

Aquestes mesures econòmiques necessiten que la Unió Europea reaccioni també amb més contundència. Europa necessita disposar d’una estratègia comuna per gestionar aquesta crisi i les seves conseqüències, i això vol dir pressupost adequat, mesures financeres del BCE, major capacitat inversora del BEI i major consciència dels objectius compartits: l’objectiu és salvar el conjunt d’Europa, no només els que tinguin una posició més estable.  És el model de societat europea el que està en joc. Si no es fa així, és Europa qui es posa en perill.

Un darrer missatge: el nostre principal enemic és la por. La por és una reacció lògica davant d’un fenomen desconegut. El millor antídot contra la por és que qui porta el timó ofereixi transparència, fiabilitat, serenitat i confiança.

José Montilla

17/03/2020