Ciutadans de Catalunya, Ciutadanes de Catalunya,

D’aquí a uns dies celebrarem, la nostra diada nacional. La celebració de l’any passat va ser, certament, excepcional, per la important manifestació popular que es va produir en aquella data i per les conseqüències polítiques que se’n van derivar.

El temps transcorregut des d’aleshores ha estat molt difícil per a tots. En primer lloc pels qui pateixen les duríssimes repercussions d’una crisi econòmica que, al meu entendre, ni Europa, ni Espanya ni Catalunya han afrontat amb les mesures adequades. Crec que la obsessió per les polítiques basades exclusivament en l’austeritat i la reducció del dèficit alenteixen la seva solució. La manca de mesures d’estímul de l’activitat productiva fa difícil la recuperació de l’economia, el creixement i la generació de llocs de treball, aspectes tots aquests que han de ser la primera de les prioritats de qualsevol govern que tingui com a objectiu la preservació de la cohesió i la justícia socials.

També ho ha estat per a les nostres institucions d’autogovern que es troben limitades pels efectes objectius de la crisi econòmica i financera i, també, per l’actitud sistemàtica i premeditada d’un govern d’Espanya que pretén la laminació de les nostres capacitats de decisió i que tendeix al retorn a un model centralista de l’Estat que és avui inviable.

El govern de la Generalitat te més dificultats, certament, per dur a terme la missió que li pertoca, que és governar.  És més feble parlamentàriament i no utilitza prou, al meu entendre, el diàleg i la negociació com a mètode per a la defensa tan de l’autogovern com de les polítiques que necessitem per sortir adequadament de  la crisi econòmica.

Constato amb preocupació la paradoxa de trobar-nos en el període de major exaltació nacionalista i alhora en els moments de major pèrdua d’autogovern. Em pregunto si la via de confrontació amb les institucions del conjunt de l’Estat és la que dóna o donarà els millors resultats. És un fet que durant aquests darrers anys s’ha abandonat la negociació prevista per al desenvolupament del nostre Estatut – que segueix vigent – i no s’ha avançat gens en la revisió del sistema de finançament que hauria de ser aplicable a partir del proper mes de gener. Ni els uns ho han facilitat, ni els altres ho han intentat. Tan de bo aquestes actituds puguin canviar.

Em preocupa que més enllà de les passions desfermades i de la munió de veus sincerament esperançades en un horitzó mític que suposadament ha de resoldre tots els nostres problemes, la societat catalana visqui moments de confrontació que poden agreujar-se si les expectatives creades no es verifiquen.

I mentre augmenta la tensió política, institucional i mediàtica al voltant de la independència, els problemes socials i econòmics del nostre país s’agreugen. Crec que, precisament en la diada nacional, pertoca fer aquesta reflexió: res de més important que alleujar el patiment dels qui veuen com els serveis bàsics – la sanitat, l’educació, els serveis socials, la formació dels aturats, la recerca, … – van reduint la seva capacitat de resposta, mentre hom te la sensació de que la funció dels governs es dilueix o s’ocupa principalment de la gesticulació i la controvèrsia estrictament política.

La diada nacional ha de ser, n’estic segur, un moment de trobada de tots els catalans i les catalanes. La diada serà més nacional com més inclusiva sigui. Com més serveixi per vindicar la unitat nacional de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, pensin com pensin, vinguin d’on vinguin. La diada es fa forta quan els catalans ens apleguem al voltant dels símbols que ens són comuns: la nostra senyera quadribarrada, el nostre himne i les nostres institucions d’autogovern. Es farà, en canvi, més feble si amplis sectors de la nostra societat se’n senten exclosos o censurats per no compartir una suposada solució basada en la independència.

Hem d’assenyalar les responsabilitats del govern d’Espanya i del partit que li dóna suport en la generació dels problemes que tenim al davant.

No és admissible que s’utilitzi la crisi econòmica com la gran coartada per destruir les nostres capacitats d’autogovern. Com tampoc no ho és que es qualifiqui de malbaratament la despesa pública de les Comunitats Autònomes i es justifiqui així la reducció dels serveis públics bàsics, tan necessaris per l’equitat i la protecció social.

I tampoc no és admissible que la resposta a un sentiment de greuge que te raons justificades sigui el menyspreu o el silenci. Els que governen avui Espanya han d’entendre que estem davant d’un problema greu. I que no es tracta d’un problema estrictament català, sinó d’un problema del conjunt d’Espanya. I han de saber que l’exigència de respecte pel nostre autogovern és amplíssimament compartida. No hi haurà solucions als problemes de l’encaix de Catalunya en un estat comú si no s’admet aquesta premissa.

Els catalans i les catalanes volem decidir el nostre futur col·lectiu. Sé que molts ho volen per posar de manifest llur voluntat de seguir construint un projecte de convivència federal amb el conjunt dels pobles d’Espanya que admeti realment l’especificitat nacional de Catalunya. Altres consideren que no hi ha cap altra via que la secessió.

Per això cal trobar les fórmules que, tot respectant l’estat de dret, permetin que la societat catalana s’expressi amb claredat i respecte democràtic. L’acord sobre una consulta legal, que pot possibilitar la Constitució, podria permetre recuperar la via del diàleg constructiu. No fer-ho així ens abocaria al fracàs i a un futur incert.

Barcelona, 6 de setembre de 2013