[Extracte de la intervenció al Cercle del Liceu, 11.03.2021]

Fa tant de temps que estem instal·lats en la confrontació que correm el risc de no recordar per què estem barallats.

La política catalana s’ha tornat més esquerpa que mai. I si la lògica de la confrontació contamina tota la vida institucional i política, s’estén fàcilment a la societat.

Correm el risc de llegir les coses amb les quals ja estem d’acord, de parlar amb els que compartim el mateix punt de vista, de discutir només amb nosaltres mateixos. Cadascú amb els de la seva parròquia. Ho veiem a la vida quotidiana, tot i que això es produeix de manera tova, discreta. I així anem desconeixent les raons dels altres.

L’enquesta anual de l’ICPS, feta durant la passada tardor, assenyala unes dades inquietants. Quan es pregunta en quina mesura preocupa que el tema de la independència acabi  provocant problemes de convivència entre els ciutadans, el 66% dels enquestats respon afirmativament. Els contraris a la independència consideren el risc molt més elevat, un 90%. Però és que més del 50% dels enquestats que es declaren electors d’ERC comparteixen aquesta mateixa preocupació. La mateixa enquesta indica que més del 60% de la mostra reconeix que no parla del tema fora del seu entorn més personal.

Estem davant d’una perillosa espiral de silenci que dificulta la capacitat de la societat catalana de dialogar amb ella mateixa.

No seria ja el moment de recapitular i examinar per què d’aquesta confrontació?

Hi ha qui respon a aquesta pregunta amb un argument, al meu entendre, excessivament simplista: la confrontació és la resposta a la repressió antidemocràtica contra el dret fonamental de l’autodeterminació. I situen el conflicte en el terreny dels drets democràtics i la defensa de la llibertat, oblidant els fets de setembre de 2017 que ja he esmentat.

Però aquesta resposta no dóna resposta a la pregunta: Per què estem barallats? La meva resposta, discutible naturalment, és que en un moment determinat la idea de les insuficiències de l’actual autogovern ha guanyat terreny. Per la sentència del TC contra l’Estatut, amb efectes més polítics i simbòlics que jurídics, sens dubte. Per la crisi econòmica-financera que estén els seus efectes més enllà del 2008. Per la manca de resposta política del govern d’Espanya en el moment que era més necessària que mai. Per la incapacitat de les elits polítiques i institucionals “de Madrid” per comprendre el malestar català.

Tot això ens situa en un terreny molt més emocional que no pas polític. I és certament difícil sortir d’aquest bucle si els que han de trobar solucions a banda i banda parteixen de la base que “no hi ha res a fer”.

Tal vegada si aconseguíssim sortir d’aquesta espiral, podríem trobar sortides. Si féssim l’exercici de construir una diagnosi compartida sobre els problemes de l’autogovern i de l’articulació del poder territorial a Espanya, probablement podríem enumerar els problemes concrets i els canvis legislatius, polítics i de tota mena més adequats.

Estic segur que si seguíssim per aquest camí, que implica tenir el coratge de deixar córrer la confrontació sistemàtica i la negació de la legitimitat del contrari, podríem trobar solucions.

Seria tot més fàcil si parléssim de coses concretes.

No vol dir això que el camí estigués net de dificultats. Conec prou bé les tensions que es generen – sempre – entre el govern de Catalunya i el govern d’Espanya. Les he viscudes en primera persona i, a més, amb correligionaris. Els puc assegurar, per exemple, que la negociació l’any 2009 del sistema de finançament autonòmic no va ser bufar i fer ampolles. Però ens en vam sortir i, per cert, sort que es va aprovar perquè va significar un important increment dels ingressos de la Generalitat que s’ha consolidat i que encara gaudim.

És natural que hi hagi conflictes: el que es dirimeix, ben sovint, és la capacitat de decisió d’uns i altres. És a dir, es discuteix com es reparteix el poder. Aquesta és una tensió pròpia dels estats compostos, adoptin la denominació que adoptin. I per això és útil la cultura federal.

En la distribució de poder entre el poder central i els poders territorials hi ha sempre tensions. Mirin si no l’experiència de la República Federal d’Alemanya, o dels EEUU, o del Canadà,  o d’Austràlia… La clau de volta està en disposar d’instruments per construir els acords, per verificar el seu desenvolupament i, també, en el compromís compartit de crear una cultura política basada en la lleialtat institucional.  Per això alguns considerem que la solució per a Espanya és caminar per la via de les reformes federals.

Hem de canviar, doncs, l’agenda de la negociació. Deixem les essències a banda i comencem pels aspectes en els quals és possible avançar. Això, a més de donar-nos resultats tangibles, ajudaria a recuperar un ambient de confiança institucional que avui està molt deteriorat.

Hi ha qui, al contrari, posa per davant les qüestions sobre les quals l’acord és impossible. Diuen que el diàleg només serveix si és per acordar l’amnistia i el dret a l’autodeterminació. Saben que cap de les dues són assolibles, no només per raons polítiques sinó també per raons constitucionals.